Els comptes anuals d’una societat
Les societats tenen l’obligació legal de formular els seus comptes anuals en el termini màxim de tres mesos des del tancament de l’exercici social. Normalment, l’exercici social coincideix amb l’any natural i, per tant, el calendari més habitual és aquell que situa al 31 de març la data màxima per al tancament dels comptes i el 30 de juny com a data màxima per a l’aprovació per la junta general. Quin és el contingut, les obligacions formals i les responsabilitats que es deriven dels comptes anuals?
En primer lloc, cal remarcar que els obligats a formular els comptes anuals són els administradors de la societat. Sigui un o diversos, els administradors han de preparar el balanç, el compte de pèrdues i guanys, l’estat de canvis al patrimoni net, l’estat de fluxos d’efectiu i la memòria. Aquesta documentació ha de constituir una imatge fidel i clara de la societat i, en tot cas, ajustar-se al contingut i les normes del Pla General Comptable.
En determinats casos fixats en funció de l’alt volum de negoci, d’uns actius molt significatius o d’un gran número de treballadors serà necessari que els comptes anuals siguin revisats per un auditor, que emetrà el seu respectiu informe, però, en tot cas, aquests documents i l’aplicació del resultat seran sobre el que haurà de decidir, aprovant-los o no, la junta general.
Des de l’acord de la Junta General aprovant els comptes, s’obre un nou termini d’un mes perquè els administradors efectuïn la corresponent presentació i dipòsit dels comptes al Registre Mercantil, per garantir la publicitat i compliment de les previsions legals en tota aquesta matèria.
Tot aquesta construcció normativa en relació als comptes anuals, la seva configuració, aprovació, terminis, etc és la que és configura com el deure principal de tot administrador d’una societat. Si no es compleix amb aquestes previsions, l’administrador pot fer incórrer en responsabilitats tant a la societat (a la que se li poden aplicar sancions), com a ell mateix, per una manca de diligència en l’exercici del càrrec en inhibir-se de la seva obligació més bàsica i principal.
