La legítima: successions, herència i reclamació de legítima
La legítima és la part de l’herència de la que no es pot disposar perquè, per Llei, s’ha de repartir als hereus forçosos (normalment, els fills). Però la legítima, en Dret civil català, té unes particularitats pròpies que mereixen el seu estudi i anàlisi de com, quan i quant es pot reclamar.
En primer lloc, pel que fa al com, val a dir que, inicialment, qualsevol reclamació formal als hereus interromp el termini de prescripció de la legítima. La prescripció té un termini llarg de 10 anys des de la data de la defunció, però també, especialment a efectes dels interessos legals que es puguin generar o les costes d’un possible procediment judicial, la reclamació formal- encara que sigui inicialment i per via extrajudicial- és un primer pas a fer en els casos que hi pot haver conflicte.
Com dèiem, la legítima és una part de l’herència que el testador no pot disposar. Teòrica i antigament, una part dels béns que, de la massa hereditària que deixa el testador, han d’anar a parar als hereus forçosos: normalment els fills. Avui dia, però, la legítima al Dret Civil Català es configura com un dret de crèdit: un valor determinable en funció del valor de la massa hereditària que ha deixat el difunt i que, per tant, els legitimaris tenen dret a rebre (ja sigui amb béns que formen part de l’herència o no).
Cal distingir aquí entre la legítima global i la individual. La global és aquella part de l’herència que els hereus forçosos tenen dret i que quantitativament es fixa en una quarta part de la massa hereditària. Aquesta quarta part, a la vegada, serà a repartir entre els diferents legitimaris. És a dir i a títol d’exemple, si el difunt deixa dos fills, tindran dret a una legítima individual del 12,5% de la massa hereditària cada un d’ells (la legítima individual del 12,5% en contraposició a la legítima global que comentàvem abans i que seria el 25% total a repartir entre ells).
D’aquesta definició i càlculs s’esdevé una qüestió fonamental: quantificar la massa hereditària. L’actiu (propietaris, saldos bancaris, vehicles, etc) i el passiu (deutes, despeses d’enterrament, despeses d’última malaltia, etc) de l’herència ens permetran fixar el valor de la mateixa a la data de la defunció; i especialment important aquí és tenir en compte el valor dels immobles d’acord amb el seu valor de mercat (no el valor cadastral, ni el valor fiscal que s’hagi pogut donar a efectes d’impostos).
És en base a aquest valor global de l’herència que podrem quantificar la legítima global (25%) i, amb ella, les legítimes individuals que corresponguin (el 25% si només hi ha un legitimari; el 12,5% si n’hi ha dos; del 8,33% si n’hi ha tres; etc.). Amb aquesta quantificació sabrem el valor mínim que el legitimari té dret a cobrar de l’herència i, per tant, d’acord amb el que li hagi estat assignat si té dret a rebre més o no ja sigui amb béns de l’herència (que se li assignin en la seva totalitat o amb una part) o, com acaba resultant més còmode i senzill, amb diners.
L’import de la legítima, evidentment, l’hereu se’l pot deduir com a part de l’herència que no ha rebut. Però, això sí, cal que s’hagi pagat. Si no es paga, el dret aquí és del legitimari, al que la Llei empara per reclamar el pagament que li pertoca i aconseguint, si cal per la via judicial, la quantificació de la seva legítima i imposar a l’hereu l’obligació de pagar-la.
