Pacte de no competència i permanència del treballador a l’empresa

Un dels deures més importants per al treballador és la prohibició de concurrència amb l’activitat de l’empresa. Junt a aquest deure genèric, la llei contempla el supòsit del pacte de permanència, que busca retenir els treballadors qualificats per part de l’empresa que els ha format.

L’article 21 de la Llei de l’Estatut dels Treballadors que regula el Pacte de no concurrència i de permanència a l’empresa, prescriu el següent:

1. No podrà efectuar-se la prestació laboral d’un treballador per a diversos empresaris quan s’estimi concurrència deslleial o quan es pacti la plena dedicació mitjançant compensació econòmica expressa, en els termes que a l’efecte es convinguin.
2. El pacte de no competència per a després d’extingit el contracte de treball, que no podrà tenir una durada superior als dos anys per als tècnics i de sis mesos per a la resta de treballadors, només serà vàlid si concorren els requisits següents:
3. Que l’empresari tingui un efectiu interès industrial o comercial.
4. Que es satisfaci al treballador una compensació econòmica adequada.
5. En el supòsit de compensació econòmica per la plena dedicació, el treballador podrà rescindir l’acord i recuperar la seva llibertat de treball en un altre empresa, comunicant-ho per escrit a l’empresari amb un preavís de trenta dies, perdent-se, en aquest cas la compensació econòmica o altres drets vinculats la plena dedicació.
6. Quan el treballador hagi rebut una especialització professional amb càrrec a l’empresari per a posar en marxa projectes determinats o realitzar un treball específic, podrà pactar-se entre els dos la permanència en dita empresa durant cert temps. L’acord no serà de duració superior a dos anys i es formalitzarà sempre per escrit. Si el treballador abandona el treball abans del termini,, l’empresari tindrà dret a una indemnització de danys i perjudicis.

Durant la vigència del contracte (art. 21.1 ET) no es defineix a la Llei què s’entén per competència deslleial.

Els requisits que segons els tribunals qualifiquen una competència com a deslleial son els següents:

• Tractar-se de treballs corresponents al mateix sector de l’activitat industrial o comercial.
• Fabricar productes anàlegs, captar clients o companys de treball.
• L’empresa ha de demostrar que posseeix un efectiu interès comercial i industrial en la no concurrència.
• No es requereix un perjudici real o efectiu, sent suficient que aquest sigui potencial.
• No és necessari que es derivin beneficis directes per al treballador. També s’incorre en la prohibició quan el qui fa la competència és un familiar del treballador o no existeix ànim de lucre.
• La prohibició de concurrència s’estén a períodes en que no existeix obligació de treballar, però on subsisteixen els deures derivats del contracte de treball. Per exemple durant les vacances o una suspensió de feina i sou per sanció.

Per tant, si es reuneixen els requisits anteriors, estarem davant d’una transgressió de la bona fe contractual en tota regla, que serà determinant d’acomiadament disciplinari.

Un cop extingit el contracte de treball, el pacte de no competència pot celebrar-se entre les parts en qualsevol moment, ja sigui a la celebració del contracte, durant la seva vigència o fins i tot a la finalització del mateix

L’empresari ha de tenir i ha d’acreditar un efectiu interès industrial o comercial que justifiqui la celebració del pacte.

Així mateix cal dir que el pacte condicionat a la voluntat de l’empresa serà nul perquè deixa al seu arbitri l’efectivitat del que hagin acordat.

L’empresari ha de satisfer al treballador una compensació econòmica adequada que tindrà una naturalesa indemnitzatòria. Aquesta indemnització ha d’estar quantificada del contrari el pacte és inviable.

Aquest pacte de no competència no pot tenir una durada superior a dos anys per als tècnics ni de sis mesos per a la resta de persona.

Celebrat un pacte de no competència els seus efectes són d’obligat compliment, i l’incompliment per part del treballador comporta que hagi de restituir a l’empresari la indemnització percebuda, sempre i quan aquest provi els danys i la seva quantificació , així com la relació de la causa- efecte.