Substitució exemplar
Fer testament és un acte personalíssim pel que es requereix disposar de plena capacitat, com a requisit indispensable per poder atorgar-lo. En aquest sentit, es considera que una persona major de 14 anys, amb capacitat suficient, pot atorgar testament, i, per aquella que sigui menor, d’aquesta edat, la llei atorga, als pares, la facultat de testar i preveure la successió dels seus fills, mitjançant la figura de la substitució pupil·lar.
En canvi, però, quan la persona, major de 14 anys, ha estat declarada judicialment en estat civil d’incapacitat queda privada per atorgar testament, sempre que la sentència ho determini o no tingui capacitat per disposar dels seus béns. Si, a més, a aquest supòsit afegim que la persona incapaç no ha fet testament, prèviament a la declaració d’incapacitat, la seva herència es resoldrà per la via de la successió intestada, es a dir, és la Llei qui determina els successors per defecte. Com a excepció, la mateixa Llei preveu que el testador incapacitat judicialment, pugui atorgar testament notarial obert en un interval lúcid si dos facultatius, acceptats pel notari, certifiquen que el testador té, en el moment de testar, prou capacitat i lucidesa per a fer-ho.
En tot cas, per evitar el supòsit de la successió intestada, de totes aquelles persones declarades, per sentència, en estat d’incapacitació civil, la Llei preveu la substitució exemplar. Figura que atorga a aquells ascendents (pares o avis) d’una persona incapacitada que en sigui legitimaria, la potestat de testar en nom de la persona declarada judicialment incapaç.
Els requisits per procedir a la substitució exemplar són, bàsicament, tres: 1) només pot ser ordenada per ascendents d’una persona incapacitada que en sigui legitimària, 2) perquè la substitució exemplar sigui vàlida, l’ascendent ha de deixar al substituït la llegítima que li correspongui, i, 3) la incapacitat ha d’ésser declarada judicialment en vida del descendent substituït, encara que ho sigui després d’haver estat ordenada la substitució.
En aquest sentit, la substitució exemplar es caracteritza perquè permet complir la voluntat dels ascendents de preveure el destí ulterior dels béns de la persona incapaç; evita la successió intestada, es a dir, que el declarat incapaç mori sense atorgar testament i, en conseqüència, s’evita el procediment de declaració d’hereus judicial o notarial amb l’estalvi econòmic que suposa. Tot i que, en el moment i pel supòsit que el declarat incapaç recuperi la capacitat, el testament exemplar deixarà de tenir efectes i la persona, plenament capaç, pot atorgar testament.
En tot cas, la Llei determina que, la substitució exemplar, s’ha d’ordenar a favor de descendents, del cònjuge o del convivent en unió estable de parella de l’incapaç. A manca d’aquests, es pot ordenar a favor de parents de l’incapaç dins del quart grau de consanguinitat en línia col·lateral, i, si manquen els uns i els altres, es pot ordenar a favor de qualsevol persona. Tot i així, no es necessari respectar l’ordre indicat, sempre que es faci a favor de les persones físiques o jurídiques que hagin exercit la tutela de l’incapaç o que hagin assumit deures de cura i prestació d’aliments i els hagin complert fins a la seva mort.
La figura de la substitució exemplar, en conseqüència, es constitueix com un mecanisme de protecció de l’incapaç, evitant que la persona declarada incapaç mori sense atorgar testament preveient, alhora, el destí dels seus béns.
