Acords sobre ascensors a la comunitat de veïns
Instal·lació d’ascensors a la comunitat de veïns: nova orientació legislativa i jurisprudencial.
Cada cop són més les sentències que es produeixen en aquesta matèria i que, en cap cas, té una solució fàcil ni als jutjats ni als tribunals.
La darrera sentència en aquest sentit és la del 12 d’abril del 2012 de la Sala Primera del Tribunal Suprem, que evidencia tant el dret a la supressió de les barreres arquitectòniques, com l’afectació i règim que caldrà seguir quan aquesta supressió suposi l’afectació a usos privatius. En aquest sentit, sota l’empara del principi d’igualtat, la supressió de les barreres arquitectòniques està trobant, cada dia més, un camí més fàcil que ja va començar amb l’eliminació del requisit de la unanimitat per adoptar aquest tipus d’acords. I, en aquest sentit, també, s’hi han sumat les últimes modificacions legislatives que han arribat a imposar a la comunitat l’obligatorietat de les obres que garanteixin l’accessibilitat en cas que les demani una persona (veïna, propietària o, fins i tot, només usuària de la finca) que tingui reconeguda una discapacitat o que sigui més gran de 70 anys. Així les persones d’ edat avançada i amb dificultats de mobilitat puguin sol·licitar la instal·lació de l’ascensor per acord majoritari simple, sense necessitat d’acreditar una minusvalía.
En aquest sentit, va ser la llei 51/2003 de 3 de desembre la que va establir com
obligació de la comunitat, la realització d’ obres necessàries d’ accessibilitat per l’ús adequat a la discapacitat del sol•licitant o major de 70 anys, sigui veí, familiar o simplement usuari de la finca per raó de treball, i imposava també les obres a càrrec de la comunitat de propietaris “ sempre que el seu import total no excedeixi de tres mensualitats ordinàries de despeses comunes”. Unes previsions que per altra banda deixen a càrrec de la comunitat l’ import de les obres d’accessibilitat en els casos d’ existència d’acord vàlid, encara que excedeixin de les tres mensualitats ordinàries de despeses comunes.
Per altra banda, la llei de Propietat Horitzontal, en el seu article 9.1. c, reconeix al propietari afectat el dret a ser indemnitzat pels danys i perjudicis causats per l’ implantació d’ aquest tipus de mesures. Com a darrera instància la Llei ha pres partit: el propietari afectat se’l pot indemnitzar pels seus drets, per configurar aquests drets com a indemnitzables és sinònim de tancar qualsevol expectativa de considerar-los instrument de fre davant aquestes mesures a favor de l’ accessibilitat-.
En definitiva, el bé de la Comunitat està per damunt del bé d’ un particular, però sense que tampoc això pugui suposar un autèntic atropellament als drets particulars. Poden ( i han d’ existir) indemnitzacions justes per l’ espai ocupat, els drets de llum afectats o, així mateix, el respecte al dret a sol•licitar diversos projectes a diferents tècnics i a escollir, no el més econòmic sinó aquell que afecti menys als veïns perjudicats. Segons les darreres sentències en la matèria, si algun projecte no usa superfície privativa d’un propietari, la comunitat per obligació haurà d’ escollir algun d’aquests projectes, sigui quin sigui, el seu cost.
La intervenció de l’autoritat judicial en aquests casos, representa una valoració de la necessitat, proporcionalitat i adequació de les mesures al respecte de la situació física de la finca i la seva transitabilitat. Es tracta doncs, com a darrera instància d’apreciar l’exigència de la bona fe i la possible concurrència de l’ abús del dret d’acord amb la normativa vigent en matèria d’ accessibilitat, supressió de les barreres arquitectòniques i la no discriminació de les persones amb discapacitat.
En aquest escenari, doncs, no hi ha cap mena de dubte que s’ha obert un nou camp de joc en el que per una banda, disposen de més eines per accedir a la plena accessibilitat de la comunitat de veïns, i per una altra banda, que aquells que disposin de drets, elements o la multitud de casos pràctics que puguin donar-se, també tinguin garantitzada una defensa perquè el perjudici a suportar sigui mínim o, en qualsevol cas, a canvi d’ una indemnització justa.
En definitiva, s’ha obert un nou camp de joc en el que, d’una banda, uns disposen de més eines per accedir a la plena accessibilitat de la comunitat de veïns i, d’altra, els altres continuen disposant d’alguns elements i casos pràctic que, com a defensa, els poden permetre que la càrrega a suportar sigui mínima o, en tot cas, si l’han de suportar, que sigui amb la corresponent indemnització.
