Cal fer testament
Sens dubte, assumir que cal fer testament, al final, vol dir assumir preveure l’endemà d’una cosa que ningú vol: morir-se. Però malgrat aquest infortuni indesitjable, no preveure la successió (hi hagi repartiments o no) pot deixar als que queden molts més tràmits i despeses que el difunt hagués pogut evitar fent testament.
Cal desmuntar els falsos mites que hi ha en aquesta qüestió i donar alguns consells que, al següent article, mirarem de clarificar; els consells més bàsics en la matèria són de fàcil comprensió i aplicables a tots els casos.
En primer lloc, les herències poden ser intestades (sense testament) o testades (amb testament). En els dos casos, els impostos a suportar són els mateixos, però està calculat que una herència intestada costa el triple en temps i despeses.
Al testament (que es pot modificar tants cops com es vulgui) la persona identifica els seus hereus; fa les particions que creu oportunes o reparteix a parts iguals; i, fins i tot, pot decidir qui és hereu i qui no. En canvi, si una persona mor sense testament, automàticament, toca acollir-se a les previsions del Codi Civil de Catalunya i, amb elles, a la tramitació d’una declaració d’hereus que determinarà els hereus i les reparticions d’acord amb les normes generals que, en defecte de testament, acaben sent d’aplicació per tothom igual.
En aquest primer punt ja pot observar-se com fent testament es prescindeix del tràmit de la declaració d’hereus. Si no hi ha testament, toca passar per la declaració formal dels hereus per via notarial (si la successió és entre ascendents o descendents) o per via judicial (encara més lenta, si la successió és entre col·laterals).
Tota herència es pot resoldre. Això és indiscutible. Però quan fèiem referència al triple de temps i costos en la successió intestada, fèiem referència a això: la necessitat de tramitar la declaració d’hereus, els 21 dies hàbils que ha d’estar publicada al Col·legi de Notaris per si apareix algun hereu o el que pugui tardar el procediment judicial en els casos que cal tramitar-ho a través del jutjats. I, a tot això, cal afegir els costos d’una escriptura notarial addicional o els tràmits addicionals de la via judicial.
En última instància, el difunt que ha fet testament deixa en mans dels seus hereus un instrument que, en 15 dies o a molt tardar un mes, es disposa de les regles essencials que s’hauran d’aplicar a l’hora de distribuir l’herència. I, mes enllà d’aquesta qüestió important, no és menys important que aquestes regles les decideix i imposa ell.
Quin repartiment es fa; qui substitueix a qui en cas que una persona que ha estat designada hereva o legatària hagi premort; quines proteccions o beneficis s’articulen a través d’institucions com l’usdefruit, els fideïcomisos o d’altres a les que es pugui recórrer per garantir que algú gaudeixi d’uns béns, però que després acabin passant a uns últims beneficiaris d’aquell patrimoni; etc.
Mil una qüestions que, a mida de cada persona que fa testament, articulen no només la solució concreta a cada cas d’acord amb la única i exclusiva voluntat del testador, sinó també la solució de futur que ha de servir per reduir a mínims les controvèrsies que l’herència pugui generar.