La prevaricació

El delicte de prevaricació està previst a l’article 404 del Codi Penal i següents, pel que fa a les seves variants. I, en relació a aquest delicte i la prevaricació administrativa, dues sentències del Tribunal Suprem esdevenen fonamentals per entendre’l: la de 30 de juliol del 2014 i la de 26 de novembre del 2013.

Són diversos els elements que han de concorre per apreciar-se l’existència del delicte que gira entorn a una resolució dictada:

• Ha de ser dictada per autoritat o funcionari públic en un assumpte administratiu.
• Ha de ser objectivament contrària a Dret; és a dir, il·legal. I aquesta contradicció entre dret i il·legalitat (que pot ser de qualsevol tipus: en la manca de competència, l’omissió del procediment, etc.) ha de resultar no poder ser explicada amb una argumentació tecnicojurídica mínimament raonable.
• Que s’hagi dictat amb la voluntat de fer efectiva la voluntat particular de l’autoritat o funcionar ( en detriment de l’interès general) i amb el coneixement d’haver actuat contra el Dret.

Analitzant a fons les dues sentències i aquests punts i requisits que han de concorre perquè existeixi el delicte, algunes matisacions cal fer a l’esquema exposat.

En primer lloc, el concepte de resolució administrativa no està subjecte a un rígid esquema formal. Fins i tot, s’admeten els actes verbals. En definitiva, s’ha d’esdevenir un acte administratiu en el sentit de declaració de voluntat amb contingut decisori que afecti els drets i interessos dels administrats. Entrarien fins i tot aquí els actes de tràmit (informes, consultes, dictàmens, etc.) que instrumenten i ordenen el procediment per fer viable la resolució definitiva.

En segon lloc, en relació amb l’arbitrarietat de la resolució, que no obeeix objectivament a Dret o,fins i tot, que no hi hagi una argumentació mínimament acceptable des del punt de vista jurídic, no pot oblidar-se que l’Administració fonamenta el seu funcionament i la seva actuació en la submissió a la llei i al Dret. Sens perjudici que el Dret admet interpretacions i que no és una ciència exacta, existirà el delicte de prevaricació quan estiguem més enllà de la mera il·legalitat. En aquest sentit, els supòsits de nul·litat d’una resolució administrativa ja estan contemplats a les normes de procediment administratiu. I, així mateix, la mateixa Administració i, en última instància, els Jutjats i Tribunals del Contenciós-Administratiu tenen encomanada la feina de control d’aquests aspectes. El delicte de prevaricació es centra en aquells casos més greus ja sigui pels incompliments normatius que s’hagin produït o bé perquè en l’aparença de complir amb l’ordenament, el que realment s’ha produït és una vulneració de l’objectivitat i la imparcialitat de l’Administració per aconseguir la finalitat delictiva.

Finalment, i en tercer lloc, especial transcendència tindrà l’element relatiu a la voluntat de l’autoritat o funcionari i el seu coneixement d’haver actuat contra el Dret. La prova que existeixi del perquè es van dictar aquestes resolucions, com, així mateix, la condició de cada un dels implicats (coneixements, posició a l’Administració, etc.) acabarà condicionant l’existència o no d’aquest tercer element del delicte.