Venda de l’habitatge compartit

Els habitatges, els immobles en general (pisos, pàrquings, terrenys, etc) i, en definitiva, tot allò que el dret considera béns que no es poden dividir estan també subjectes a una regla bàsica del nostre ordenament jurídic: “cap copropietari estarà obligat a romandre en la comunitat. Cadascun d’ells podrà demanar, en qualsevol moment, que es divideixi la cosa comuna.”

Malauradament, hi ha determinats béns que per la seva condició són indivisibles. Un pis, una casa, un cotxe no es poden dividir en dues parts iguals i que mantinguin la seva utilitat. En molts casos, quan es produeix la indivisibilitat física o quan la divisibilitat l’únic que suposa és una autèntica pèrdua de valor, el camí que la legislació vigent ofereix és l’anomenada divisió de la cosa comuna.

Al procés judicial de la divisió de la cosa comuna, el copropietari que vol vendre aconsegueix que l’autoritat judicial supleixi la voluntat d’aquell que no vol vendre. S’insta un procés judicial pel que es vendrà el bé indivisible i cada copropietari, d’acord amb la seva quota de propietat, n’obtindrà el resultat que correspongui.

Malauradament, però, el procés judicial no deixa de ser un procés que encara manté alguns tics anacrònics. La venda que es planteja al final del procés és a través d’un sistema de subhasta; un sistema que, tot i que el preu de sortida el fixa un pèrit judicial, no és cap garantia d’obtenir el millor resultat econòmic.

Però si bé és cert que es tracta d’un procés amb aquest inconvenient i que té els seus costos, també és cert que, d’una banda, aquesta és l’única via per, amb un cent per cent d’encert, garantir que es procedirà a la venda i liquidació econòmica del pis; i, d’altra, també, la única via que, davant l’amenaça d’una venda a subhasta i en la que es posi el perill el resultat, el copropietari menys col·laborador pot arribar a entendre la necessitat de negociar i trobar una sortida amistosa a la situació de bloqueig.