En els últims mesos s’han succeït una sèrie de sentències en relació a l’obligació del control de la jornada laboral que, amb certes contradiccions, han posat sobre la taula el tema relatiu a com, qui i quan s’ha de registrar la jornada laboral.
És evident que aquesta mesura del control de la jornada laboral té una doble finalitat i benefici per ambdues parts de la relació laboral; per una banda garanteix al treballador que no fa més hores extraordinàries del compte, i també garanteix a l’empresa que es compleixi efectivament amb l’horari de treball.
En tot cas, les recents sentències dictades pel Suprem en relació a l’obligatorietat del registre de jornada modulen l’obligació inicialment plantejada i fixen que les empreses no estan obligades a dur a terme el registre horari de tota la plantilla. Aquest, sense cap mena de dubte, és un canvi radical respecte el criteri mantingut fins ara, tant per la Inspecció de Treball com per les sentències de l’Audiència Nacional; les sentències que, ara, revoca el Tribunal Suprem.
No obstant, cal tenir en compte que el que ha establert el Tribunal Suprem és una interpretació més restrictiva del contingut de l’article 35.5 de l’Estatut dels Treballadors, en el sentit de no estendre l’obligatorietat de registre de jornada per a tots els treballadors de la plantilla, però això no significa que per a determinats col·lectius no es continuï mantenint aquesta obligatorietat; aquest és el cas dels treballadors a temps parcial, els treballadors mòbils per carretera o els treballadors de la marina mercant o ferroviaris.
Així mateix, cal recordar que les empreses segueixen obligades a registrar les hores extraordinàries que realitzin tots els treballadors de la plantilla, tal i com es disposa literalment en l’article 35.5 de l’Estatut dels Treballadors.