El phishing bancari

Home / Civil / El phishing bancari

El phishing bancari

El phishing o la suplantació d’identitat és un terme informàtic que s’utilitza per denominar un abús informàtic en el que s’aconsegueixen contrasenyes, numeracions de targetes de crèdit i altres fraus bancaris en l’àmbit del cibercrim i amb els que es pretén el “robatori” d’informació privada o, fins i tot, dels estalvis i diners de la víctima. Aquest tipus de fraus, més enllà de la responsabilitat penal de qui els comet, també poden suposar la responsabilitat del banc i el retorn dels diners robats al particular.

En aquest sentit, esdevé fonamental que el particular prengui totes les precaucions al seu abast per protegir-se d’aquestes accions. Cal destacar una sèrie de mesures de diligència mínima per evitar ser víctima d’un frau d’aquest tipus:

  • No obrir correus d’usuaris desconeguts o que no s’hagin sol·licitat. Fins i tot, eliminant-los directament sense obrir cap enllaç o arxiu adjunt.
  • Si es tracta de la web d’un banc, l’entitat bancària ens ha de redirigir a una web segura que inclou una “s” amb la nomenclatura https:// a diferència de les http:// habituals.
  • És important no accedir a serveis de banca on line a través d’ordinadors públics o xarxes WIFI.
  • Cal recordar que les entitats bancàries no demanen mai dades personals als seus clients per correu electrònic, ni tampoc targetes bancàries o de coordenades o dades d’usuaris i contrasenya. Si es reben aquest tipus de sol·licituds per correu, no és el banc.

Però, malgrat aquestes prevencions, aquestes accions no deixen de ser un frau que, constantment, busca enganyar a la víctima, donar-li sensació de seguretat a través, per exemple, de webs emergents falses i, en definitiva, trobar l’escletxa en l’aparença formal per aconseguir l’objectiu criminal perseguit. Quan això succeeix, cal recordar que aquí el banc no pot constituir-se com un mer espectador ja que, en última instància, té uns deures de diligència, custòdia i seguretat en els serveis que presta.

La Llei 16/2009 de serveis de pagament determina que les operacions de pagament que no hagin estat autoritzades pel titular del compte han de ser reintegrades automàticament a aquest sempre i quan el client no hagi actuat fraudulentament o amb negligència greu o hagi comunicat immediatament a l’entitat bancària la transferència no consentida. I és en aquest mateix àmbit en el que també es preveu explícitament la responsabilitat del banc en cas de pagament d’operacions no autoritzades, així com les indemnitzacions que per danys i perjudicis puguin correspondre segons el cas.

Amb tot, doncs, l’anàlisi cas per cas és fonamental per amb l’assessorament adequat encabir el supòsit concret en una de les diferents vies que protegeixen als particulars víctimes d’aquests enganys. L’objectiu final és evident: més enllà de la responsabilitat penal de qui hagi comés aquest delicte, trobar la via adequada perquè la víctima recuperi els seus diners, sigui directament amb el banc; a través del Banc d’Espanya; o, en tot cas i finalment, a través de les jurisdiccions civil i penal en funció del supòsit concret i els terminis en els que es formuli la reclamació.

Recommended Posts

Leave a Comment


*

7518959-grupo-3d-de-pie-juntos-en-piezas-de-un-rompecabezas-aislados-durante-un-backgound-blanco15234852-apreton-de-manos-entre-dos-grupos-de-hombres-de-negocios
Procuradores en Barcelona
Abogados Separaciones Divorcios en Madrid
Abogados Separaciones Divorcios en Sevilla
Abogados en Almería
Abogados separaciones divorcios en Jaén