Quan hi ha parella de fet?

La recent sentència del Tribunal Constitucional sobre la pensió de viduïtat i les parelles de fet, la desaparició dels registres municipals de parelles de fet i la manca de regulació de l’Estat en aquesta matèria han configurat un estat de la qüestió en l’àmbit de les parelles de fet que genera molts dubtes i només algunes respostes. En aquest article procurem aclarir els principals.

Per afrontar la qüestió, en primer lloc, cal tenir present que el Codi Civil no regula les parelles de fet; només regula el matrimoni. I, en clau de legislació espanyola, més enllà dels apunts col·laterals que després comentarem, no hi ha regulació. La clau de la regulació, doncs, ha quedat fixada en l’àmbit de les comunitats autònomes i, en el cas català, al Codi Civil de Catalunya (sens perjudici dels antecedents pioners de la Llei d’unions estables de parella o la regulació prèvia sobre la matèria del ja derogat Codi de Família).

En aquest context, més enllà de les característiques pròpies de la parella de fet (unió entre dues persones, no unides per matrimoni, amb una relació pública, de forma estable, etc.), el Codi Civil de Catalunya preveu que hi ha parella de fet si es compleix qualsevol d’aquests tres supòsits:

• Si la convivència dura més de dos anys ininterromputs.
• Si durant la convivència, tenen un fill comú.
• Si formalitzen la relació en escriptura pública.

Complir amb qualsevol d’aquests punts suposa l’existència de la parella de fet i, per tant, els beneficis que en matèria de successions o dret de família que el mateix Codi Civil de Catalunya contempla. Però, per ser competència de l’Estat, el Codi Civil de Catalunya no parla de declaracions de renda, ni d’arrendaments, ni de pensions.

És cert que l’Estat ha fet alguns passos en aquests àmbits. Així, a la Llei d’arrendaments urbans es preveu que hi haurà subrogació del cònjuge o de la persona amb qui convisqui maritalment, independentment de l’opció sexual i sempre que aquesta convivència hagi durat almenys dos anys o existeixi descendència en comú. Com es pot apreciar, una fórmula que dóna el dret als casats o aquells que, també en legislació catalana, serien considerats parella de fet. Però, en canvi, quedarien exclosos aquells que van formalitzar escriptura pública (que a Catalunya serien parella de fet des del primer dia) i, que en canvi, d’acord amb el sentit literal de la Llei d’arrendaments urbans, no tindrien subrogació.

I, per la seva banda, la Llei general de la Seguretat Social, possibilita que el cònjuge que sobreviu a una parella no casada tingui dret a la pensió de viduïtat fixant, entre d’altres requisits, un període mínim de cinc anys; més dels dos que havíem vist a la legislació del Codi Civil de Catalunya. Comentàvem aquesta qüestió a fons a l’article “Parelles de fet, mateixos drets” i com la declaració d’inconstitucionalitat que s’ha fet de l’article de la Llei general de la Seguretat Social que equiparava cònjuge sobrevivent a parella de fet sobrevivent, ha suposat la no aplicació del prisma del Codi Civil de Catalunya ( o el règim d’una altra comunitat autònoma, per les parelles de fet de fora de Catalunya) per analitzar si hi ha parella de fet o no i company sobrevivent de la parella amb dret a pensió.

A partir d’aquí, què cal fet? A tot això cal sumar la desaparició des de fa anys dels registres de parelles de fet dels Ajuntaments. Uns registres que es van articular per articular una inscripció voluntària de la parella i una prova de la seva constitució, però que el seu ús i abús (especialment en temes d’immigració), els van fer inútils i acabant condemnats a la desarticulació.

L’existència d’una parella de fet, quan convingui, es pot demostrar de moltes maneres. Contractes bancaris conjunts, contractes d’arrendament, l’empadronament i el domicili fiscal conjunt, els testimonis i, no cal ni dir-ho, l’existència de fills comuns. Però, al final, el gran instruments de reconeixement i prova concloent no és altre que el contracte (privat o davant de Notari) per escrit. I, en aquest contracte, s’hi pot regular la forma de convivència, els pactes que regulin l’exercici de la pàtria potestat, les relacions econòmiques i el règim econòmic de la parella o, fins i tot, aspectes que anirien més enllà de les simple normes i regulacions del matrimoni ( per exemple, incloent pactes prematrimonials o pactes en previsió d’una futura extinció de la parella).

No cal dir que fer aquest contracte, amb un bon assessorament que articuli la regulació adequada per cada cas és la millor opció. Un instrument clar i contundent que acrediti l’existència, la regulació i la prova fefaent de les dues parts que decideixen conviure en parella. Però també s’ha de tenir present que en tot allò que afecti a la legislació catalana (què és i què no és parella de fet, l’exercici de la potestat parental, l’extinció de les parelles de fet, les successions, etc.) s’aplicarà el Codi Civil de Catalunya i la pràctica equiparació entre matrimoni i parella de fet. Però, en canvi, en tot allò que afecti a legislació espanyola en què hi ha regulació, ni es produeix aquesta equiparació entre matrimoni i parella de fet, caldrà estar al que digui la llei que correspongui: sigui d’arrendaments, de Seguretat Social o del que sigui. I, en conseqüència, el conflicte està servit perquè, malauradament, la literalitat de la llei ens porta a uns escenaris en què els límits de més o de menys que fixi aquesta legislació específica en relació a les parelles de fet, normalment són menys beneficiosos que per al cònjuge que ha contret matrimoni.

En definitiva, si hi ha matrimoni, el sistema està pensat per protegir el cònjuge que sobreviu a l’altra (subrogació arrendatàries, impostos, pensions, herència, etc.). Si hi ha parella de fet, primer cal passar el filtre, d’acreditar-la (amb el conjunt de proves o amb el contracte) i, passat aquest filtre, s’haurà d’analitzar el supòsit i quina previsió fa al mateix la normativa que li sigui aplicable.